Cantar junts no és nostàlgia, és present
El cant col·lectiu no pertany al passat. Avui reapareix com a resposta a la fragmentació, a l’aïllament i al consum cultural passiu.
Cantar junts activa el cos, l’escolta i el vincle. No és teràpia ni espectacle. És experiència compartida.
Durant molt de temps, el cant col·lectiu ha estat col·locat en el passat. Associat a la tradició, al folklòric o a una idea romàntica de comunitat que ja no existeix. Però cantar junts no és una pràctica obsoleta. És una pràctica profundament actual.
En un context marcat per la fragmentació, la hiperindividualización i el consum cultural passiu, el cant col·lectiu reapareix com un gest radicalment contemporani. No perquè sigui nou, sinó perquè proposa una altra manera d’estar junts.
Cantar junts activa el cos. Obliga a respirar, a sostenir una postura, a ser present. No ocorre només al cap ni en l’emoció abstracta. Ocorre físicament. El cos entra en relació amb altres cossos a través del so.
També activa l’escolta. No una escolta passiva, sinó una escolta atenta, constant. Escoltar per a ajustar la pròpia veu, per a no imposar-se, per a formar part d’alguna cosa que no es pot construir en solitari. En el cant col·lectiu, escoltar és una acció.
I, sobretot, activa el vincle. Un vincle que no necessita discurs previ ni consens ideològic. Es crea en el fer. En el temps compartit. En l’error i en l’ajust. A sostenir una nota junts encara que no sigui perfecta.
Per això cantar junts no és teràpia, encara que tingui efectes beneficiosos. Tampoc és espectacle, encara que pugui ser emocionant. No es tracta de curar ni de mostrar. Es tracta de participar.
En la música participativa, el valor no està en el resultat final, sinó en el procés. En el que ocorre mentre es canta. En com canvia la relació entre les persones que comparteixen l’experiència. Durant un assaig o un concert participatiu, desapareix la lògica del públic i l’escenari. Apareix una altra cosa. Un espai comú.
La música clàssica, el cant coral i les pràctiques vocals col·lectives no necessiten ser justificades com a eines educatives o socials per a tenir sentit. Són, en si mateixes, pràctiques culturals vives. Quan s’obren a la participació, es connecten directament amb el present.
Cantar junts avui no és mirar enrere. És respondre a una necessitat contemporània. La necessitat d’estar, d’escoltar i de construir una cosa comuna, encara que sigui per un moment.
I aquest moment importa.
